A continuación os presento una entrevista muy interesante para la revista "AcelObert", del barrio del Clot-Camp del Arpa, que se le hizo a Ferran Monegal, columnista de El Periódico desde hace quince años y a la cabeza del programa Telemonegal desde setiembre del 2003.
Os dejo la parte i,mportante cuando habla sobre toto el mundo de la televisión y la cultura que la rodea.
[...]
Redactora: Vostè fa espectacle?
F. Monegal: No, per això penso que aquestes persones que no volen venir al programa ho haurien de fer. No per mi però sí per respecte a l’audiència. Ells tenen tot el dret de no anar on no volen anar però jo no tiro la tovallola i els vaig convidant cada any.
R: S’ha mossegat la llengua alguna vegada?
F.M.: Sí. Després dels primers dos o tres anys dedicant-me a la crítica televisiva vaig entendre que no s’ha de disparar a l’ocellet, sinó més amunt. Has d’elevar el tret a la direcció del programa o de la cadena. El crític ha de saber repartir la mossegada i fer com el gos del pastor, que no mossega sempre la mateixa ovella per no acabar matant-la.
R: Li costa fer lloances. Vostè no és objectiu o totsho fan malament?
F.M: La crítica és la crítica. Una altra cosa és el massatge, però això ja seria un altre gènere: les necrològiques. Un gènere molt agraït en el qual parles del mort i sempre el deixes bé.
R: De petit era criticable?
F.M: No, això em va venir després, llegint el Discurs del mètode, de Descartes. A partir d’una edat tots hauríem de sotmetre a crítica el que la cultura i l’entorn ens ha posat dins el cervell. Però ja ningú parla dels clàssics. El llibre d’Ana Rosa es ven més que el de Descartes, i Julián Muñoz és més conegutque Ainhoa Arteta. La televisió crea popularitats, però els nens han de tenir aquests rols clars o acabarem preguntant a un nen què vol ser de gran i ens dirà que vol ser Coto Matamoros. És un xoriço però triomfa.
R: Ferran Monegal professional mira tota classe de programes.què mira Ferran Monegal telespectador?
F.M: Em causa un gran riure la teleporqueria. De vegades hi ha gent que m’ho qüestiona però la xafarderia, les trampes, la maldat de programes com el Tomate, el Sálvame... mai he dit que no s’hagin de veure sinó que s’han de saber veure. Si mires la televisió amb amics o família i interactues amb el que fan, és utilíssim.
R: És útil que els nens vegin, per exemple, Sálvame Deluxe?
F.M: Estic en contra de l’horari protegit. Als nens o nenes de 8, 9 anys no se’ls ha de crear paradissos artificials. Han de mirar Sálvame Deluxe i ¿Dónde estás corazón? Perquè és el que hi ha i el que acabaran veient. Però ho han de fer amb algú que els ensenyi. Cal donar-los les eines perquè estructurin el seu cervell i sàpiguen enfrontar-se a la bèstia, que és la televisió que tenen a casa. És una barrabassada absoluta que només vegin dibuixos.
R: Avui es fa bona televisió?
F.M: Hi ha programes interessants però la televisió d’abans, quan només hi havia una cadena, al marge del tema polític i les manipulacions dels informatius, era de qualitat infinitament superior.
R: La televisió és la caixa tonta?
F.M: La televisió no té funció educativa, aniríem llestos si sortís un advocat llicenciat amb ¿Dónde estás corazón?. Quan va néixer tots pensàvem que era l’estri que ens faria més lliures i més cultes, però és una finestra que has de saber mirar. No et culturalitza gens, és tot una impostura. La cultura la torbem a les universitats i a la televisió no se li ha de demanar res.
Os dejo la parte i,mportante cuando habla sobre toto el mundo de la televisión y la cultura que la rodea.
[...]
Redactora: Vostè fa espectacle?
F. Monegal: No, per això penso que aquestes persones que no volen venir al programa ho haurien de fer. No per mi però sí per respecte a l’audiència. Ells tenen tot el dret de no anar on no volen anar però jo no tiro la tovallola i els vaig convidant cada any.
R: S’ha mossegat la llengua alguna vegada?
F.M.: Sí. Després dels primers dos o tres anys dedicant-me a la crítica televisiva vaig entendre que no s’ha de disparar a l’ocellet, sinó més amunt. Has d’elevar el tret a la direcció del programa o de la cadena. El crític ha de saber repartir la mossegada i fer com el gos del pastor, que no mossega sempre la mateixa ovella per no acabar matant-la.
R: Li costa fer lloances. Vostè no és objectiu o totsho fan malament?
F.M: La crítica és la crítica. Una altra cosa és el massatge, però això ja seria un altre gènere: les necrològiques. Un gènere molt agraït en el qual parles del mort i sempre el deixes bé.
R: De petit era criticable?
F.M: No, això em va venir després, llegint el Discurs del mètode, de Descartes. A partir d’una edat tots hauríem de sotmetre a crítica el que la cultura i l’entorn ens ha posat dins el cervell. Però ja ningú parla dels clàssics. El llibre d’Ana Rosa es ven més que el de Descartes, i Julián Muñoz és més conegutque Ainhoa Arteta. La televisió crea popularitats, però els nens han de tenir aquests rols clars o acabarem preguntant a un nen què vol ser de gran i ens dirà que vol ser Coto Matamoros. És un xoriço però triomfa.
R: Ferran Monegal professional mira tota classe de programes.què mira Ferran Monegal telespectador?
F.M: Em causa un gran riure la teleporqueria. De vegades hi ha gent que m’ho qüestiona però la xafarderia, les trampes, la maldat de programes com el Tomate, el Sálvame... mai he dit que no s’hagin de veure sinó que s’han de saber veure. Si mires la televisió amb amics o família i interactues amb el que fan, és utilíssim.
R: És útil que els nens vegin, per exemple, Sálvame Deluxe?
F.M: Estic en contra de l’horari protegit. Als nens o nenes de 8, 9 anys no se’ls ha de crear paradissos artificials. Han de mirar Sálvame Deluxe i ¿Dónde estás corazón? Perquè és el que hi ha i el que acabaran veient. Però ho han de fer amb algú que els ensenyi. Cal donar-los les eines perquè estructurin el seu cervell i sàpiguen enfrontar-se a la bèstia, que és la televisió que tenen a casa. És una barrabassada absoluta que només vegin dibuixos.
R: Avui es fa bona televisió?
F.M: Hi ha programes interessants però la televisió d’abans, quan només hi havia una cadena, al marge del tema polític i les manipulacions dels informatius, era de qualitat infinitament superior.
R: La televisió és la caixa tonta?
F.M: La televisió no té funció educativa, aniríem llestos si sortís un advocat llicenciat amb ¿Dónde estás corazón?. Quan va néixer tots pensàvem que era l’estri que ens faria més lliures i més cultes, però és una finestra que has de saber mirar. No et culturalitza gens, és tot una impostura. La cultura la torbem a les universitats i a la televisió no se li ha de demanar res.
[...]
--> Como podéis ver, el crítico que se considera teleaddict y está en contra del horario protegido, reclama una cultura de audiencia televisiva desde las aulas para que los jóvenes de hoy día aprendan a mirar la televisión. Tal y com él dice: “Se tiene que saber mirarla”
Para acabar, no estoy de acuerdo con lo que piensa sobre que “La televisión no tiene función educativa” Al contrario, la televisión, y sobretodo, los que están detrás, tienen muy claras cuáles son sus intenciones de cara al receptor y es por esto que tendríamos que tener una buena base formativa delante de este aparato. A demás, finalizaré con la frase del profesor Francisco Martínez Sánchez, del DOE de la Universidad de Murcia, que dice: “Es el contexto en el que se inscribe el receptor lo que le da sentido y significación pedagógica, no el medio.”
Para acabar, no estoy de acuerdo con lo que piensa sobre que “La televisión no tiene función educativa” Al contrario, la televisión, y sobretodo, los que están detrás, tienen muy claras cuáles son sus intenciones de cara al receptor y es por esto que tendríamos que tener una buena base formativa delante de este aparato. A demás, finalizaré con la frase del profesor Francisco Martínez Sánchez, del DOE de la Universidad de Murcia, que dice: “Es el contexto en el que se inscribe el receptor lo que le da sentido y significación pedagógica, no el medio.”
0 comentarios:
Publicar un comentario